Durant el ple, es va demanar la dimissió de l'Alcalde per part dels tres partits politics de l'oposició (Esquerra, ICV i PP), contra CiU que va preferir abstenir-se i el PSOE, el qual, va utilitzar la veu i figura d'en Jordi Climent per fer d'advocat del diable i defensar-lo en tots els sentits. En última instància, el senyor Cèsar Arrizabalaga es va dignar a treure's ell mateix les castanyes del foc i autodefensar-se, únicament per poder afimar que no abandonaria el càrrec i que donaria les explicacions convenients quan ell cregués necessari. Mentre, el poble de Montcada ha de continuar veient com aquest governant fa i desfà sense donar explicacions de cap tipus.
Al abandonar el Ple, l'Assemblea de Joves de Montcada i Reixac, es va disposar a fer-li entrega al Senyor Alcalde de "l'Oda al Cèsar", una oda creada per a ell i que resumeix, en poques línies, el seu comportament i les seves accions de forma literària, metafòrica i divertida. Aquest, però, es va negar a acceptar el full on estava transcrita l'Oda i ens va acomiadar demanant-nos que li enviessim per e-mail, del qual, en rebriem la resposta, i afirmant que ell estava d'acord en tot el que nosaltres pensem, diem i defensem. ( Cal dir que ho posem dubte???)
Fa quatre dies que l'Alcalde té l'Oda a la seva bústia de correu electrònic i encara no hem rebut resposta.
Us deixem l'Oda al Cèsar perquè en disfruteu i en gaudiu.
Oda al Cesar
A Déu siau, montcadencs, per sempre á Déu siau;
O votants meus, que allà a la meva pàtria
Des de els núvols i el cel, jo el pel us prenia
Per la corrupció eterna, jo en tinc la clau.
Adéu tu, arruïnada Montcada, que des de el meu alt palau
com immensa poltrona coberta de ferro i ciment
requalificant i mentint a tot moment
I al mig de tot el percal la justícia cau
Jo no coneixia home tant superb fins llavors,
Com si s’en rigués també dels seus votants
Coneixia els continguts dels documents
Com les mafies i els seus voltors
A la zona vint-i-u més veïns maltractats
Ja no conec cap veí que no es queixi mil vegades,
D’aquest senyor, les urbanístiques marranades
son infraccions lleus, i l’oposició uns arreplegats.
¿Què val Montcada, enganyada ala seva sort,
contaminada i bruta, corrupte i mesella;
si el cant dels montcadencs fa ferir la meva orella,
No desperta al vostre pit un trist record?
Al meus preciós racó, trinxat pel transport,
veig el Besós corrent com la serpentina
Que plora d’agonia en llengua llemosina
No em queda més plaer, que demanar la dimissió de l’home fort.
Plau als joves que parlen la llengua dels sabis,
que ompliren els carrers d’enganxines i cartells,
amb les fortes mans agafaren els martells,
i defensaren els nostres interessos com els maquis.
Maresme, Maresme, sona als seus llavis
Per aquest cop treu-me la calculadora,
que sinó arribo al 3% s’enfada la meva senyora.
Ni cotxe, ni pis, ni luxes ni extensos safaris.
En català sona el nostre primer bram
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
Pregava pel nostre salvador cada dia,
I un paradís lliure i net somiava a l’últim cant.
Si la terra no és lliure, l’home continuarà lluitant,
No permetrem que danyin la gent nostra,
Perquè les vostres llàgrimes són els nostres
somriures, i ens acabarem descollonant.
